Pocs dies després de coronar el Makalu, en Ferran Latorre ha tornat a l’Himàlaia per embrancar-se en un dels reptes més importants de la seva carrera: fer cim al Nanga Parbat per una ruta oberta l’any 2000 per Reinhold Messner, però que mai ningú ha aconseguit finalitzar amb èxit.

Durant els primers dies al Camp Base, l’expedició ha aprofitat per establir i equipar la resta de camps fins arribar als 7.050 m. Per agilitzar l’ascensió l’expedició ha fet el tram del glaciar Diamir amb esquís. Així mateix, un cop arribats als 7050 m la tornada al Camp Base també s’ha realitzat amb esquís, baixant un desnivell de més de 2.500 m.

Aquí podeu llegir la crònica d’en Ferran d’aquests primers dies.

Pors i aventura. Una nova ruta

En part s’han esvaït alguns dubtes. En part en queden encara molts per resoldre. Però el que és segur és que, com a alpinista, estic vivint l’aventura més maca de la meva vida. O en tot cas tan especial com la de l’ascensió al Gasherbrum IV.

Els darrers quatre dies són d’aquells per recordar, amb tots els ingredients que conformen l’essència d’allò que ens ha portat tantes vegades aquí. Res hi fa que tot hagi estat molt trepidant. D’Islamabad als 7050 metres als quals vàrem arribar el dia 26, només han passat vuit dies. Tot ha anat molt de pressa, però la intensitat del viatge ha tingut un parèntesi de quatre dies que mai oblidaré, pugi o no pugi al Nanga Parbat. He tingut la sensació de viure en un món a part i que el temps transcorregut ha estat molt més dilatat. Tot ho fa que hàgim estat en un lloc nou, gairebé verge i molt allunyat de tota arreu. Una veritable aventura.

Perquè aquest era la nostra idea: obrir una nova ruta al Nanga Parbat, i fer-ho a més a més amb esquís. Un projecte que ja va germinar a les nostres ments farà un any, quan en Yannick en Tom i jo vàrem pujar al Gasherbrum I. I que finalment va materialitzar-se en fer el primer pas fora del Camp Base.
La ruta ha estat intentada sense èxit diverses vegades, entre d’altres per Reinhold Messner i Simone More, però sense arribar gaire amunt. Els intents més importats els van dur a terme la francesa Elisabet Revol amb un polonès, i uns anys abans per una parella d’austríacs, arribant les dues cordades gairebé al mateix punt, uns 7700 m. De fet el darrer intent va ser dut a terme per en Simone Moro i la Tamara Lunger aquest darrer hivern. Van arribar a un dels punts crucials de la ruta, la gran barrera de seracs situada a uns 6100 metres i que no van aconseguir de superar. En descartar aquesta ruta, van decidir atacar la via normal, la coneguda com Kinshoffer, que havia estat ja pràcticament equipada pel meu amic Alex Txicon i l’Ali Sadpara. I com sabeu, les dues cordades van ser les primeres a escalar el Nanga Parbat a l’hivern. I de fet, gran part de la informació que teníem d’aquesta ruta ens la va proporcionar el mateix Simone.

Aquests quatre dies que hem viscut en Yannick Graziani, l’Hélias Millerioux, el Tom Seidensticker i jo, m’han proporcionat tantes vivències que em seran necessaris molts relats. Hem arribat als 7050 metres. Hi hem arribat amb esquís i des d’aquella alçada he fet la baixada més espectacular de la meva vida: des dels 7050 metres fins al 4500, íntegrament amb esquís, amb l’excepció de dos trams de deu metres.

Però el més important són les pors que he superat, i que eren moltes. Sense pors ni dubtes no hi ha alpinisme, hi ha simple esport. I encara que ens en queden molts per superar, us asseguro que aquests dies hem fet alpinisme del de debò.