Què són les vies ferrades?

Són itineraris que el seu recorregut passa per indrets on habitualment no es pot accedir de manera natural, excepte si s’és un muntanyenc avesat, grimpador o escalador.Podríem dir que són recorreguts esportius, que recorren paratges rocallosos més o menys verticals i que tenen uns equipaments de progressió i de seguretat. De progressió: claus, estreps, cadenes, passamans, ponts, cables, escales… i de seguretat: un cable ancorat a la roca per mitjà de ferros fermament fixats a la roca. Podríem dir que és el germà petit de l’escalada, però no ens hem de dur a engany, hi ha veritables recorreguts de vertigen!

Història

L’ascensió al mont Aiguille, per part del capità Françoise A de Ville i uns soldats, per ordres de Carlos VIII, és considerada la primera via “ferrata”. Més tard, al 1843, s’equipa al massís del Dachstein (Austria), el recorregut per ascendir al pic Honer, tan sols per facilitar-ne l’accés. Seguidament s’equipen el GrosGlochner, el 1869, i la Marmolada, el 1903. Però és durant la 1ª Gran Guerra (guerra Austrohúngara), que la història, i quasi bé tothom, situa els orígens d’aquests itineraris. Va ser durant els durs i sagnants combats que es van dirimir a la zona de les Dolomites (Alps Tirolesos), que els combatents d’ambdós bàndols, com a manera de progressar protegits i amagats alhora (monte Paterno), i per assolir llocs privilegiats per dirigir el foc dels canons (torre Toblin); que desenvolupen aquests recorreguts per llocs inimaginables i d’increïble bellesa, protegits amb materials d’escassa seguretat i amb mitjans que res tenen a veure amb els que podem usar actualment. Posteriorment es van redescobrir i s’han anat reequipant, substituint els vells materials obsolets i perillosos, per d’altres més segurs i fiables.

Com funcionen?

Imaginem que volem anar a fer un d’aquests recorreguts, no tenim vertigen, estem avesats a bellugar-nos per indrets de més o menys dificultat, estem acostumats a emprar les mans per ajudar-nos a progressar (grimpem) i volem assolir llocs que d’una altra manera no són abastables. Doncs bé, ja estem a punt per fer-ne una i provar. Normalment, s’inicia el recorregut amb uns graons de ferro ancorats a la roca, a manera d’escala, i paral·lel al seu costat va un cable d’acer, també ancorat sòlidament a la roca i anomenat línia de vida, que ens serveix de mitjà d’assegurança en cas de relliscada i caiguda. Aquest és el principi bàsic d’una “ferrata”, després poden anar-se fent més i més complexes en funció del recorregut que han triat els que l’han dissenyat, si s’endinsen per indrets desplomats, passos per agulles separades de la paret… i evidentment tot depèn del territori. No és el mateix fer un itinerari per conglomerat, granit o calcari, per citar tres morfologies rocoses diferents.

Material

Tret de l’equip habitual per anar per la muntanya, cal pensar en un d’específic, que no es pot obviar, i un altre d’aconsellable. Dir-vos que val la pena dur sempre aquests darrers, ja que ens poden treure de més d’un ensurt.

Material que és d’ús obligat: casc, arnès i dissipador d’energia amb mosquetons de seguretat (marcats amb una “K”). De dissipadors hi ha bàsicament de dos tipus: de placa i de cinta.

Material que podem considerar accessori però recomanable i sovint imprescindible: guants, ganxo o “fiffi”, baga, anella de 2 metres, corda (una de 30 metres sol ser suficient), frontal…

I en determinats recorreguts cal dur material per descendir mitjançant tècniques de ràpel: descensor del tipus “morro de porc” o “8” i algunes bagues per abandonar.

Qui hi pot anar?

Qualsevol persona que realitzi activitats a la muntanya habitualment i que sàpiga desenvolupar-se per indrets verticals, o on el buit és present. És important però anar-hi amb gent experimentada, o encara millor i no excloent, fer un curs específic per conèixer les tècniques i la manera de superar els diferents tipus d’instal·lacions que hom hi pot trobar.

Tipus de recorreguts

Per superar els diferents accidents del terreny que ens podem trobar hi ha diferents maneres de progressar:

  • Camins o canals equipades, habitualment hi ha un cable a manera de passamà que ens serveix per agafar-nos-hi i assegurar-nos.
  • Ressalts verticals, es superen habitualment per mitjà de graons de ferro ancorats directament a la roca
  • Zones desplomades, de la mateixa manera que als ressalts, normalment els graons són més propers els uns dels altres per facilitar la superació, aquí l’ús del ganxo ens pot facilitar el pas.
  • Flanqueigs laterals, sovint sols hi ha mitjans artificials per agafar-se amb les mans, els peus han d’anar cercant llocs a la roca per aguantar-se o fer-ho per adherència.
  • Encastament o “xemeneies”, espais estrets entre dues parets que ens fan progressar de manera contorsionista.
  • Ponts: tibetà, nepalí, penjat, passarel·la, etc… cada un d’ells té unes característiques pròpies i el seu ús depèn del lloc, i molt sovint de l’ “economia” de qui munta la via “ferrata”.
  • Tirolines, son una mena de pont, però en lloc de desplaçar-nos caminant, ho fem penjats d’un cable per mitjà d’una politja i usem les mans per traccionar-nos.
  • Escales, màstils i altres andròmines, utilitzats segons la imaginació i els medis a l’abast dels dissenyadors; n’hi ha de força curioses com la que trobem per superar el desplom a la “ferrata” de les Balmes Corcades a Centelles, on també hi ha un pont nepalí.

Que cal tenir present per fer una via “ferrata”

D’entrada dur sempre el material obligatori i necessari. Equipar-nos acuradament abans de començar a progressar per la via. Ancorar els dos mosquetons capiculats i per fer el canvi, primer un i tot seguit l’altre, mai ens hem de quedar sense cap punt d’assegurança. Si duem dissipador de placa, la corda que penja ha d’anar lliure, mai l’hem de lligar o escurçar. És molt important que estiguem segurs al fer la progressió, no hem de córrer mai. És, juntament amb quedar-nos sense estar assegurats al cable, la causa d’accidents més habitual. Si volem descansar, abans que res cal veure si els companys estan en bona posició; s’ha d’evitar arribar a un estat d’esgotament o bloqueig dels braços per tal de no caure. Tenir present una premissa molt important: NO HEM DE CAURE! Malgrat tots els sistemes d’assegurança tota caiguda entranya risc i perill de lesions, i el conseqüent problema afegit d’una possible evacuació si hi ha lesions. Atenció a les pedres!, tant a les que ens poden llençar els que duem per davant com les que podem fer rodolar nosaltres mateixos. En la progressió en grup cal evitar que hi hagi més d’una persona per tram; en cas de caiguda d’un, arrossegaria a l’altra i la sol·licitud sobre els ancoratges augmenta amb el conseqüent perill.

Perills!

Afegir als inherents que té qualsevol activitat esportiva a l’aire lliure, i en un mitjà que sovint pot tornar-se hostil, els que poden sorgir de la mateixa activitat. Hem de recordar que ens belluguem per viaranys més o menys verticals i que ens desplacem per mitjans absolutament artificials. Cal doncs, anar revisant les instal·lacions de les que ens pengem, força sovint amb una alegria i manca d’alerta, que ens poden donar més d’un ensurt. El perill més important i el que pot provocar els accidents més greus és, en un moment donat, no estar ancorat amb cap dels dos punts d’assegurança; sembla estúpid, però una part important dels accidents són per aquesta causa. Possibles canvis de temps, pensem que som en un equipament metàl·lic que recorre una vessant rocosa de dalt a baix i les instal·lacions actuen com a parallamps.

Per finalitzar

Heu de tenir present que com a activitat esportiva que es desenvolupa a la muntanya i en el que s’utilitzen medis artificials per progressar, el perill i la possibilitat d’accident sempre són presents, cal doncs ser acurat en triar el recorregut adient a les nostres capacitats, així com els companys amb els que la duem a terme. Per finalitzar recordeu una vella dita muntanyenca que diu: “la muntanya sempre hi serà!”, el que vol dir que sempre hi podrem tornar per fer allò que avui no hem pogut fer.