Les passarel·les i els ponts tibetants que faciliten el camí per la vall de Carançà era un dels alicients que ens va portar a decidir-nos per fer aquesta travessa que recorre la vall francesa fins a la de Núria en dos dies. La ruta és llarga i acumula gairebé 2.500 metres de desnivell positiu però el camí es fa entretingut i el paisatge és immillorable. Rius i llacs ens acompanyen durant pràcticament tot el camí i quan arribem a zones més remotes també ho fan els isards i les marmotes. A tot plegat s’hi suma la sensació  d’aventura que ens dona dormir en una cabana de fusta al mig del bosc.

L’estiu cueja i aprofitem que els dies encara són llargs per fer una travessa des de la vall de Carançà fins a la de Núria. Som un grup de 10 socis del CEC i comencem a caminar des del pàrquing de Thoes-entre-valls, pel marge esquerre del riu. Seguim un camí que va fent pujades i baixades suaus i ens permet veure intermitentment un altre camí que per la dreta, també s’endinsa a la vall del Carançà però en aquest cas foradant la roca i des de més alçada.

Finalment arribem en un punt baix on es troben els dos camins i hem de creuar el riu. A partir d’aquí, comença la diversió! Per tal de fer accessible el camí s’hi han instal·lat una series de ponts penjats, escales i pasarel·les. Tot i que cal anar amb compte el camí és a l’abast de tothom però cal passar d’un en un i això ralentitza una mica la marxa.

Un cop passats els ponts i les passarel·les, encara queda un bon tros de camí fins al refugi de Carançà. Ara és un sender, ben marcat i sempre en una pujada suau; i és que el refugi es troba a 1.830 metres d’alçada, uns 1.000 metres més que el punt on hem començat. Tot i això, pel camí irregular que hem manat seguint, sobretot al principi, el desnivell total que hem fet és superior.

Arribar al refugi de Carançà ens sembla com si ja haguéssim assolit els objectius del dia, però no és ben bé així. El refugi és ple i no hem pogut reservar, per això encara haurem de seguir caminant un quart d’hora més en pujada per arribar fins al lloc on dormirem: la cabana de plàstic o del pla de Bacivers. Es tracta d’una casa de fusta de dues plantes, coberta de plàstics i planxes metàl·liques. A l’interior no hi falta de res: hi ha lliteres amb matalassos i mantes, una taula i una llar de foc. Tot i això, a part de nosaltres hi ha un altre grup i per encabir-nos-hi tots alguns haurem de dormir al terra. De fet, a mitja nit encara arribarà un altre grup que s’instal·larà com podrà als racons que encara han quedat buits.

L’endemà al matí ens llevem força d’hora: encara ens queda un camí llarg i el tren no ens esperarà per tornar a casa. Desfem el camí fins al refugi de Carançà i des d’allà seguim, direcció sud-oest, remuntant encara el riu Carançà. En alguns punts el camí és perdedor però parant atenció i amb l’ajuda del GPS en algun moment ens n’anem sortint. Poc a poc, el bosc va desapareixent i entrem en un paisatge de prats pirinencs. Anem fent via per camins i corriols sempre en pujada suau fins arribar al primer dels llacs, el de Carançà o de les Truites, on decidim fer una parada per recuperar les forces.

Encara hem de veure’n dos més i com que el camí cada vegada és més costerut nosaltres també anem alentint el ritme. Arribant a l’estany Blau, el darrer de tots, topem amb un grup d’isards, força nombrós, que deixa que els mirem i els fotografiem des de prop. Tornem a parar per agafar forces per la pujada final que es fa dura. Però al cap de poc més de mitja hora arribem al cim de la Fossa del Gegant i al coll de Noucreus. Per fi, albirem el final del camí: la vall de Núria!

Des d’aquí ja tot és baixada, més pronunciada al principi i poc a poc el descens va sent més suau. Comencem a creuar-nos amb més excursionistes que fins ara, venen de Núria. I topem també amb una parella de marmotes que des de lluny controlen el nostre caminar durant força estona. No perdem de vista en gairebé tota l’estona el santuari de la Mare de Déu de Núria, al fons de la vall. I al cap de poc més d’una hora ja hi hem arribat. Aquí posem el punt i final a la nostra travessa. Només ens queda acabar d’arribar a casa, però ara amb el cremallera i el tren.

 

Text: Queralt Gómez

Fotos: Daniel Fornos