El Carrilet d'Olot

Ja se’n va el tren d’Olot,
ja se’n va el carrilet,
fent xup-xup,
xup,xup,
se’n va el carrilet.
Surt quan vol
i arriba quan pot, fent xup-xup
se’n va el tren d’Olot.

22 d’octubre del 2016.
Nosaltres, a diferència del tren, no hem marxat d’Olot. Hem agafat el Carrilet a les Preses, però avui, després d’anys d’haver anul·lat el viatge mecànic a tracció d’unes quantes rodes, ens hem guiat amb les nostres pròpies cames per seguir la ruta “Via Verda” que anys passats seguia el Carrilet. I com ell, hem anat avançant a través de camps, passant per túnels i estacions, ara abandonades, i saludant ciclistes.
El camí és planer però no exempt d’encant en aquest dia de sol amb alguna nuvolada a l’horitzó i amb un aire fresc que ens anima a fer cada pas.
La vegetació és encara exuberant i els marges de la via estan florits per petites margarides, falgueres i heures que s’enfilen per les parets que es van fer de protecció al pas del trenet. De tant en tant, uns arcs de pedra i d’heura ens recorden el pas del tren i uns bancs de fusta ens fan pensar en un passeig agradable per fer a peu. A la sortida de les Preses, ja en el terme de Sant Esteve d’en Bas, l’Associació Amics del Tren ens recorda l’itinerari de l’històric carrilet i fem uns descans saludant els nens d’una llar d’infants que res en saben de fums i xiulets.
Deixem la Vall d’en Bas al coll del mateix nom i descendim entre arbres que comencen a groguejar en aquest dia de tardor que representa un recés de dies plujosos passats i futurs. És en aquests camins que fa bo de gaudir de la companyonia de tothom, encetant converses planeres, com el camí, i que ens porten a refermar un xic més l’amistat de les caminades, talment estiguéssim en un vagó de tren, compartint viatge i moments de repòs.
Passem per Sant Miquel de Pineda, una petita església romànica del segle XI que fou destruïda parcialment pels terratrèmols del 1427-1428, reconstruïda en segles posteriors, amb una rectoria convertida en casa rural com tantes n’hi ha pels nostres pobles.
El boix grèvol ja anuncia el Nadal amb la seva fruita vermella, els camps de blat de moro ja es van assecant i les pomes caigudes de l’arbre s’acumulen als marges del camí.
Arribant a Sant Feliu de Pallerols, el rierol reflecteix arbres, mates i cases. Ens aturem prop de l’antiga estació i fem una parada més llarga per a dinar sota els plataners amb les fulles que comencen a ser d’un color daurat. Després de les instruccions que ens dóna el vocal de la sortida, després d’un bon dinar a l’ombra i d’un cafè a la plaça, recorrem els carrers de Sant Feliu, el poble dels “Pescallunes”. Diu la llegenda que, en una nit de lluna plena, un santfeliuenc veié la lluna reflectida en el riu i va quedar tant embaladit de la seva bellesa que la volgué pescar amb un cove. Des de llavors, els habitants del poble se’ls coneix com a gent amb il·lusions, somnis i molts projectes, com nosaltres que “tornem al carrilet” per fer l’últim tram previst fins a les Planes d’Hostoles.
Al matí, abans de sortir tots plegats, hem deixat aquí uns cotxes que ens serveixen ara per retornar a les Preses a buscar els altres “vagons” i recollir així la gent que ens espera a l’estació de Sant Feliu, en una “coordinada activitat d’enganxament de màquines” que ens ha possibilitat fer aquest itinerari lineal. El carrilet ha acabat el seu trajecte però nosaltres continuarem sortint cada setmana. Fins el proper “viatge”!
Text i fotos: Núria Comas