Missió i Valors

El setembre de 1877 es lloga a Barcelona, al cor del Barri Gòtic (al punt més alt de la Barcino romana), el segon pis d’un edifici del segle XV on emergien els capitells de tres columnes romanes del temple d’August, del segle I.

El 1878 nous personatges clau de la cultura catalana com Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol i Francesc Maspons es sumaren al moviment iniciat el 1876 seguint les dues tendències, culturals o esportives que es manifestaren separadament durant 13 anys i que varen aportar un molt positiu esperit de superació.

El 7 d’abril de 1891 es va elegir l’il·lustre Antoni Rubió i Lluch com a president del Centre Excursionista de Catalunya, fent constar explícitament que el CEC era continuador de l’associació creada el 1876, i origen de l’excursionisme associatiu, unint-se així en una sola entitat les vessants culturals i esportives, que durant 13 anys havien actuat separadament (l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques [1876] i Associació d’Excursions Catalana [1878]).

Pel desembre d’aquest històric any, al local social del CEC, es donaren les conferències fonamentals a càrrec de Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó, i Pompeu Fabra (tots ells socis del Centre) sobre la proposta de les normes ortogràfiques i ordenació de la llengua catalana vigents avui.

El 1892 el Centre prengué part activa en la redacció de les anomenades «Bases de Manresa», que varen suposar en aquell moment una important proposta per a l’articulació de l’Estat Espanyol.

El 1891 comença l’edició mensual del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, sota la direcció de Francesc Carreras i Candi, en les pàgines dels quals es posa de manifest la gran tasca de l’excursionisme com a missió i com a suplència cultural i científica. La col·lecció dels Butlletins és part essencial de les biblioteques estudioses de la llengua i la cultura catalanes.

El 1903, el Centre organitza els Estudis Universitaris Catalans en càtedres repartides entre l’Ateneu Barcelonès, l’Escola Industrial, la Biblioteca de Catalunya i l’Ateneu Polytechnicum. En aquest ambient se celebra el 1906 el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, on es reuniren representants de les cultures mediterrànies.

Com sigui que el president Antoni Rubió i Lluch el 1892 ja havia dit que: «El catalanisme científic vol parlar en català; els excursionistes ens han obert el camí», el 1907 Josep Puig i Cadafalch en una conferència a l’entitat planteja la creació d’una institució a nivell acadèmic que el país necessitava, per servir de suport als avanços científics.

El 1907, a la sala d’actes del Centre Excursionista de Catalunya, es funda l’Institut d’Estudis Catalans, creat per Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, sent-ne el primer president Antonio Rubió i Lluch, expresident del Centre.

La primera dècada del segle XX va ser esplendorosa per a la consolidació de l’obra social, patriòtica, cultural i esportiva del Centre, en un moment en que ja comptava amb 25 anys d’existència.

El 1904 es varen deixar al descobert totalment les tres columnes del temple d’August, dalt del mont Tàber de la Barcino romana, donant al nostre local la característica única que avui manté amb orgull.

A partir de 1908 el Centre es va organitzar en seccions, i a la Secció d’Esports de Muntanya varen copsar la popularitat de l’alpinisme i dels esports de neu, que ja es relacionaven internacionalment en concursos, assemblees i congressos, i per Nadal del 1908, es feren les primeres pràctiques de luges i esquís, seguint la trajectòria mundial dels esports de neu.

El 1908 es va crear la Secció de Geologia i Geografia, dintre de la qual l’espeleologia cercava a la muntanya avencs i coves per estudiar la seva configuració, i en aquestes activitats hi trobem l’emblemàtica figura de mossèn Norbert Font i Sagué, pioner de l’espeleologia a la península ibèrica.

El 1906 en Juli Soler i Santaló va editar la guia La Vall d’Aran i dedica tots els seus esforços a edificar el xalet-refugi de la Renclusa (inaugurat el 1916) al peu de l’Aneto, el cim més alt del Pirineu.

El juliol de 1909 s’inaugurava el xalet-refugi d’Ulldeter al circ de Morenç (Setcases, Ripollès) que inicià l’obra de la xarxa de xalets i refugis de muntanya a la península ibèrica.

Entre el 1915 i el 1920 es varen crear les seccions d’arquitectura, d’enginyeria, de botànica, de folklore i de prehistòria. El caràcter d’aquestes seccions respon a un programa de suplència respecte a la manca de centres d’ensenyament de tipus mig, ja que la Universitat estava reservada a unes minories restringides. La nostra entitat va exercir un autèntic rol d’Universitat Popular.

També entre 1915 i 1920 es varen iniciar els serveis de meteorologia, cartografia i l’elaboració del primer catàleg de mapes de Catalunya. El Servei de Meteorologia de Catalunya va ser iniciat perl’Eduard Fontseré, autèntic pioner de la meteorologia a l’estat espanyol, que va construir el primer observatori meteorològic permanent al cim de la muntanya del Montseny.

El 1923 el Centre rebé del patrici Rafael Patxot els mitjans per realitzar un estudi sobre la Masia Catalana, avui considerat un conjunt de documentació de valor incalculable sobre l’evolució de l’hàbitat rural a Catalunya.

El 1927 el Centre va encapçalar la campanya per salvar de l’enderrocament el bellíssim edifici gòtic de les Drassanes de Barcelona i el 1929 es va fer el mateix amb el valuós Cor de la Catedral de Barcelona.

El 1932 es va crear al Centre la Secció de Cinema Amateur i el mateix any la pel·lícula «Montserrat», de Delmiro de Caralt, va aconseguir el segon premi al Concurs de l’American Society of Cinematographers de Hollywood. El material cinematogràfic amateur més antic i ben conservat de l’Estat Espanyol és el realitzat i conservat pel Centre Excursionista de Catalunya.

El 1932 es funda a Chamonix la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA), que reuneix els clubs i federacions alpinistes de tot el món. La nostra entitat hi ingressa com a soci fundador, i avui conservem aquest títol.

El 1931 des del Centre s’impulsa la ponència que va elaborar la divisió territorial de Catalunya basada en criteris geogràfics i sociològics, evitant així una pura divisió territorial de caire administratiu.

En el decisiu Moviment Escolta a Catalunya (Boy Scouts) el Centre hi tingué una participació notable, ja que Josep M. Batista i Roca va promoure al 1927 la seva creació des de la nostra entitat, enllaçant directament amb els ideals de l’excursionisme i amb elevats continguts culturals i morals.

El parèntesi de la guerra civil i la llarga etapa política protagonitzada pel General Franco va suposar un cop molt dur per a la cultura i llengua catalanes. Del 1939 fins el 1970 aquesta llarga nit cultural pogué tenir referents de resistència gràcies a la voluntat del Centre per mantenir intactes les arrels i la fidelitat a la nostra cultura, junt amb moltes altres institucions malgrat la pressió exercida des deis estaments oficials.

Com a fet anecdòtic el 1940, acabada la guerra civil, el Centre va cedir el seu preuat Museu de Geologia, creat amb molta cura des de la seva fundació, a la Facultat de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona, que havia perdut el seu propi museu a causa dels avatars de la guerra.

El 1960 es va tornar a publicar en llengua catalana el Butlletí mensual per als socis, va ser la primera publicació del seu gènere que recuperava la llengua catalana de forma pública. Si bé des del 1957 es donaven cursos de llengua catalana encoberts per evitar la repressió oficial.

La tasca editora del Centre mereix una menció especial des del seu inici, a més del Butlletí, el Centre ha mantingut sempre una activitat editora important, especialment de llibres d’excursionisme, geologia i botànica, fins al punt de poder xifrar en més de 400 títols la diversitat editorial de l’entitat des de la seva fundació.

El 1976, dintre de la celebració del centenari del Centre, entre els molts actes importants que varen tenir lloc, cal destacar el manifest en què el Centre Excursionista exposava la seva posició sobre la protecció del medi ambient, «invitant l’opinió pública a una reflexió vigent, continuada i profunda sobre la necessària i ineludible preservació del Medi perquè hi pogués ser desenvolupada una comunitat humana solidària, lliure i progressiva».