La seu social del Centre Excursionista de Catalunya
El Centre Excursionista de Catalunya fou fundat el 26 de novembre del 1876 al peu del turó de Montgat, amb el nom d’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, quan un grup d’amics –el principal impulsor dels quals i primer president, Josep Fiter i Inglés–, decidiren fundar una entitat que fes sortides «amb el fi d’investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra». Durant el primer any no disposaven encara de local propi. Les juntes es feien durant les excursions o en el domicili d'algun soci. Fins que el 5 de gener del 1878, tretze mesos després de la fundació, s’instal·laren al carrer del Paradís de Barcelona, en un pis a nivell dels capitells del temple romà d’August, del segle I, que estava emplaçat a la part més alta de l’antiga ciutat romana, damunt el mont Tàber. Es tractava d'una oportunitat molt temptadora, perquè en aquell local hi havia precisament els tres capitells que Francesc X. Parcerisa havia divulgat amb el magnífic gravat publicat a Recuerdos y Bellezas de España. Era un espai ideal per a les trobades d'aquell grup de joves excursionistes enamorats dels monuments antics. Ràpidament anaren condicionant el pis, formaren una incipient biblioteca i un petit museu a l’entorn d’aquells capitells, i hi habilitaren una petita sala d’actes amb quatre fileres de cadires de boga.
L'estatge social resultava petit per la intensa activitat que s'hi feia i hauria calgut cercar-ne un altre de més espaiós. Però la sola idea d'abandonar aquelles columnes
«que representen per a nosaltres un símbol», com deia Cèsar August Torras a l'obertura del curs del 1903, era rebutjada unànimement, tant per raons sentimentals com per la migradesa de mitjans econòmics. Però la solució a la manca d'espai es resolgué de forma totalment imprevista i providencial i s’encarregà al soci Lluís Domènech i Montaner, famós arquitecte i autor dels edificis modernistes del Palau de la Música Catalana i de l’Hospital de Sant Pau, de refer l’edifici i de dissenyar un estatge social a la carta per al Centre Excursionista de Catalunya, afegint-hi dos pisos nous al damunt i posant al descobert les tres columnes romanes, deixant-les totalment visibles dins el mateix edifici, i adaptant al seu voltant la planta principal per a ús del Centre.
Domènech i Montaner hi va mantenir l'aspecte gotitzant de l'edifici, tot i que en realitat no es conservava al seu interior cap estança pròpiament gòtica, sinó algunes sales amb portes i finestres vagament renaixentistes. Aprofità els elements gòtics originals que trobà a la casa, adaptant-los lliurement a la nova funció. Per exemple, traslladà damunt de la porta dovellada de l'entrada una finestra coronella gòtica de dues columnetes que hi havia al segon pis, modificant la disposició decorativa de la
façana, que recobrí de pedra i rematà amb uns convencionals merlets triangulars. En lloc d'encastar-hi altres finestres d'escenografia gòtica, Domènech dissenyà,
tant per a la façana com per al pati, unes simples finestres amb cartel·les i amb un discret toc goticomodernista. Per accedir al pis principal construí una escala de
pedra que dona al pati una aparença noble i traslladà al fons del pati l'escala de veïns per accedir als pisos superiors.
La construcció d'una sala d'actes espaiosa fou una de les peticions que els excursionistes feren a l'arquitecte, que resolgué ajuntant tres sales que agafen tota
l'amplada del solar, afegint-hi l'espai que ocupava el celobert situat a l’actual sala de juntes, que fou suprimit. El diferent nivell dels tres sostres es dissimula
enginyosament gràcies a la diferent llargada de les tiges dels llums penjats del sostre, que queden així unificats a un mateix nivell. La llarga tija dels llums
del sector central sorprengué a alguns i motiva qualificatius humorístics com el de «colis de girafa». Un problema que calia resoldre era la comunicació entre la sala d'actes i la resta del local social, salvant l'aïllament provocat per haver-hi entremig el pati de les columnes. La solució fou donar-hi accés per mitjà del corredor de la galeria gòtica, que es convertiria en l'element més vistós del nou local. Els gràcils arcs gòtics que fan de suport als vitralls del pati eren del mateix edifici, segons s'afirma en els butlletins del Centre de gener i d'abril del 1903. Calgué només desembolcallar els arcs i pilars, que estaven aparedats. Domènech i Montaner completa el corredor d'accés a la sala d'actes amb una doble successió d'arquets gòtics, paral·lels als dels vitralls, situats a la banda de les columnes romanes. Més endavant, a la vidriera central hi fou col·locat el l'emblema del Centre, l'escut de Catalunya i la Creu de Sant Jordi. Com a capçalera, sobre les arcades, hi figura la llegenda "Patria-Libertas-Fides"
La supressió de les balconades de pedra fou feta a consciència per tal de donar més visibilitat a les columnes romanes. Amb la mateixa finalitat construí els grans arcs semicirculars de pedra situats a la sala d'actes i a la sala dels trofeus, l'actual biblioteca, que són uns esplèndids miradors de les columnes. El triple finestral de l'actual sala de juntes, que en un principi estava destinat a arxiu fotogràfic, és més petit i és format per tres arquets que descansen damunt de capitells romànics completats amb cartel·les de guix.
La inauguració oficial de les obres de remodelació del local, que li donaren l’aspecte actual, tingué lloc el 20 d’octubre del 1905, coincidint amb l'obertura del curs
del 1905-1906, sota la presidència de César August Torras, i tingué per escenari la nova sala d'actes, que els nostres consocis de fa cent anys veien molt gran comparada amb la minúscula saleta de les golfes que tot just acabaven d'enderrocar. De quatre fileres de cadires de boga es passava a més de trenta. La taula presidencial era decorada amb els mateixos canelobres que havien estat testimoni de tantes sessions de la vella saleta, com un símbol de la continuïtat de trenta anys d'activitats excursionistes.
L'ampliació de l'estatge social estimulà les activitats i el nombre de socis augmentà considerablement. Aviat el local tornà a quedar petit i per ampliar-lo calgué llogar dos pisos en una casa veïna del carrer de la Llibreteria, que més endavant el Centre adquirí en propietat.
Al 2020, el CEC ha fet una posada a punt de la seu social. Una intervenció que, a partir del disseny i la decoració, ha aconseguit modernitzar l’estatge conjugant-lo amb els seus elements històrics. Així mateix, s’ha reordenat tota la zona d’atenció al soci per optimitzar-la i guanyar espai per als socis.
-Textos extrets de l'article publicat a la revista Muntanya 861 Ara fa 100 anys: les columnes romanes del CEC i la vella casa del carrer Paradís, de Francesc Olivé i Guilera
-Fotografies Arxiu Històric del CEC:
Seu al segon pis del Centre Excursionista de Catalunya abans de la reforma (AFCEC_XXX_A_1382)
Pati interior i escala d'entrada al Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC_XXX_D_2739)
Galeria del Centre Excursionista de Catalunya (AFCEC_XXX_18X24_609)
