Amb esquís als peus… malgrat tot!

El cap de setmana 25 i 26 de gener del 2025 un petit grup del CEC vàrem anar cap a Andorra decidits a fer esquí de muntanya, el que es pogués. Va ser tot plegat una mica precipitat, ja que la intenció inicial era pujar al Puigpedrós des de Malniu, però no havia gairebé gens de neu. Fins a l’últim moment vam esperar una nevada benevolent que ens arreglés el pla, però res… ni volva. Així que dos dies abans vam decidir canviar de destí i anar cap a Andorra, on semblava que sí que hi havia una mica més de neu (tot i que després, com vam veure, tampoc massa).

El dissabte vam sortir ben aviat per fer un cim curtet, d’escalfament, el pic de Besalí, més amunt del Serrat. Però quan vam arribar al pont del Castellar vam veure que tota la primera part de l’ascensió no tenia neu i, a més, el dia no estava gaire clar meteorològicament parlant. Així que decidim anar cap a la propera estació d’Ordino-Arcalís i fer una de les seves rutes previstes per compaginar l’esquí alpí i el de muntanya.

Vam pujar amb el cotxe unes quantes corves de la carretera, per sortir des dels 2060 m d’altitud. Tranquil·lament, arribarem al nucli de remuntadors de la Pleta, on vam fer un mos arrecerats en uns vells orris… allà dins encara es respirava un bon ambient de muntanya. Fet això, seguim amunt foquejant entre els esquiadors de pista. A estones, ens acompanya algun petit bri de sol, però més sovint neva suaument i, sobretot, ens engoleix una densa boira. Arribem fins al punt més alt d’aquesta part de l’estació, a les Portelles (2570 m), on podem de nou descansar una mica i, tot i no ser gaire muntanyenc, aprofitem per beure un bon got de vi calent al restaurant que hi ha allà. En fi… a la muntanya com a la muntanya, a les estacions com a les estacions…

Finalment, la baixada, per les pistes (la Portella del Mig, vermella), és prou ràpida, tot i que no la podem gaudir gaire per la boira. Tant espesa era que havíem de baixar de pal a pal, doncs tot era una enorme pantalla blanca on només gosàvem endevinar el proper pal de senyalització de la pista.

Passat el dissabte, doncs, férem nit al Càmping Casal, a Ordino, on ens llogaren a bon preu una petita però acollidora i ben escalfada caravana.

Tot i la poca neu, diumenge esperem més bon temps i no haver de tornar a pistes i poder fer muntanya de veritat. Així que anem cap a la vall de Ransol amb la intenció de pujar el pic de la Coma de Seignac, veí del Serrera. En cotxe podem arribar fins els 1890 m, poc més d’un quilòmetre abans del final de la pista a l’estiu. La petita nevada del dia anterior ens permet foquejar des del propi vehicle… durarà aquesta minsa neu fins a la baixada? Al final de la pista, anem seguint unes traces, poc marcades, però que van seguint molt intel·ligentment les taques de neu d’on sobresurten nombrosos matolls. Aquestes hores matineres encara ens regalen una mica de sol, però no triguen les boires en arribar i tapar-lo durant llargues estones. Sovint, també, bufa un fortíssim vent i veiem com s’aixeca la neu a les parts més altes. Tanmateix, avui no tenim boira baixa, tota una sort! En total, recorrem mitja vall, fins als 2420 m d’altitud. La neu ara ja és una mica més continua, però tot i així, els pocs esquiadors que veiem han girat cua en aquest punt o inclús més avall. No té gaire sentit continuar amb aquest temps i amb la poca neu que hi ha. Mengem una mica en un fals coll, tot i contemplant la feréstega i rocallosa aresta nord del pic de la Cabaneta, i canviem pells per començar el descens. Un descens que gaudim i que, tot seguint les traces a la part baixa entre matolls, ens permet arribar al cotxe amb els esquís als peu… No ho hauríem dit mai!

En conclusió, un cap de setmana d’esquí de muntanya prou ben salvat… Tot i no haver-hi gaire neu en general a tot el Pirineu oriental, hem aconseguit de fer més de mil metres de desnivell amb els esquís als peus… malgrat tot.

Fotos i text: Pau Quesada Vilà, 8/2/2025