Convent de Sant Francesc i Seu d'Ègara

10 de novembre del 2016.
Sortida cultural. Visita a la Seu de Terrassa i al Convent de Sant Francesc. Una sortida agradable amb la fresca matinal i un dia de sol que augura ja els dies d’hivern. Una organització acurada i un guiatge que ens ha fet descobrir la història d’una de les ciutats importants del nostre país.
Terrassa, antiga Egara.
Segons els últims descobriments: Ègara. Vocable que definia la ciutat pels visigots. Ègara que en diuen ara els terrassencs, i, com ells, en direm a partir d’aquesta sortida també nosaltres.
Hem iniciat la visita al Convent de Sant Francesc d’Assís que data de 1609 i és degut a les gestions entre la Universitat de la Vila de Terrassa i el Bisbat de Barcelona. El pagès Pere Riera cedeix uns terrenys de la riera de Vallparadís per a construir-hi el convent. El més destacable són els plafons ceràmics que il·lustren el claustre i reflecteixen la vida de Sant Francesc d’Assís. Plafons interessants per ser dels pocs que es conserven de l’època i també per estar disposats de manera, en podríem dir, poc ortodoxa. Els van anar confeccionant els mateixos monjos que ocupaven el monestir i, val a dir que, en determinats moments i en llenguatge col·loquial, “no tenien el dia”, perquè molts d’ells no encaixen pas a la perfecció, cosa que els fa més genuïns. Com si un infant hagués volgut fer un puzzle (que se’n diu avui) i no en tindria pas el vist-i-plau del professor: més aviat hagués aconseguit el “a millorar l’encaix”. Tanmateix, crec, que això els dóna un valor que d’altres plafons ceràmics no poden tenir. Els plafons, vint-i-sis en total, foren construïts entre 1671 i 1673 i són atribuïts al mestre escudeller de Barcelona Llorenç Passoles. Són una de les mostres més importants de la ceràmica catalana del segle XVII. Donem la volta al claustre admirant i escoltant les explicacions de la guia, la Nia, que ens fa viure en els temps en que el conjunt era dels més importants de la ciutat.
Uns segles més endavant, una placa rememora els fets del 1713 i el que significaren pels als terrassencs. Fets dels que en som molt conscients aquest 2016 quan n’esperem la resolució positiva!
Sortint del convent, ens dirigim cap al conjunt d’ esglésies que conformen ara l’antiga Seu d’Ègara: Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere. El lloc ha canviat. Alguns de nosaltres encara recordem com, no fa massa anys, el terreny desnivellat era un lloc arbrat i amb terra i el conjunt d’esglésies que formen aquest petit reducte estava força malmès. La reconstrucció que se n’ha fet permet admirar millor tot el conjunt, encara que s’ha perdut aquella arbreda que en feia un lloc inigualable.
En l’extens conjunt es conserven encara restes romanes (datades al temps de l’emperador Flavi Vespasià). La major part del complex es deu a l’etapa episcopal d’Ègara del segle VI. Santa Maria en va ser la catedral, Sant Miquel l’església funerària i Sant Pere l’església parroquial ( no ho ha deixat de ser des de fa uns 1500 anys). Amb una barreja d’estils, visigòtic, romànic i gòtic, formen uns dels conjunts més importants de la historia de Catalunya.
Terrassa és coneguda com a ciutat industrial, específicament tèxtil, tot i que, en som conscients avui gràcies al guiatge de la Nia, té una història més enllà dels teixits. Una història que ens parla de pedres, de creences i fe, d’humanitat; en definitiva, d’evolució del nostre país.
L’església de Santa Maria ens parla d’una època en que Ègara era la catedral d’un bisbat que, tot i efímer,era una part de la nostra història. L’església funerària de Sant Miquel ens parla d’unes creences cristianes sobre la vida i la mort amb la cripta, senzilla i austera però conservada fins als nostres dies. L’església de Sant Miquel ens fa adonar de la vida quotidiana dels feligresos a través dels temps (cal recordar que no n’ha perdut el culte fins ara).
Per a ben acabar la visita, fem un tomb per les restes de la piscina baptismal, aquella que va induir a algun error a l’arquitecte Puig i Cadafalch.
Ha estat una visita molt interessant i la ben acabem amb un bon dinar al restaurant de la Terrassa del Museu de la Ciència, una altra de les facetes que cal explorar de la ciutat de Terrassa: la industrial i la modernista.
Cal dir que en tenim per uns quants dies!
Text i fotos: Núria Comas