Entrevista realitzada per Ferran Alexandri, director de la revista Muntanya
Fotos: Roger Rovira
Barcelona, 22 de març

 

Eduard Cayón (Sant Celoni, 1962) és doctor en Química Orgànica per la Universitat Autònoma de Barcelona (1993). La seva activitat professional es desenvolupa en el sector farmacèutic, havent prestat serveis a diferents empreses del sector. En la actualitat dirigeix una empresa d’àmbit internacional dedicada a la realització d’auditories de qualitat per tot el món. Es va associar al Centre Excursionista del Catalunya l’any 2003 de la mà de la seva dona Marta Domingo Còdol i del seu sogre Francesc Domingo Francàs, que li van transmetre la importància d’aquest club a Catalunya. Ha estat membre de les darreres dues juntes directives de l’entitat com a vocal de la Secció de Càmping, fins que el mes de març passat fou nomenat president del CEC, juntament amb una nova Junta Directiva totalment renovada. Com a excursionista, practica sobretot l’esquí de muntanya i l’alta muntanya.

¿Com ha canviat el Centre des que et vas associar a aquest club? Al teu parer, ¿quina n’ha estat l’evolució?

He vist que el Centre ha passat d’una forma tradicional de gestió cap a una altra etapa. He tingut l’oportunitat de conèixer detalls del club a través de la Secció de Càmping, perquè he estat vocal d’aquesta secció en les darreres dues juntes directives. Vaig viure el moment en què van desaparèixer les juntes de les seccions. Justament, l’encàrrec que vaig tenir per part del president Puente en el primer mandat que vaig participar, va ser el d’aconseguir mantenir tots els valors que fins aleshores s’havien desenvolupat en els campaments i en la Secció de Càmping. És a dir, mirar d’endreçar la gestió del Centre perquè fos una entitat auditable. Que tota la qüestió econòmica i organitzativa fos modernitzada per poder-la portar a un nivell auditable, sense perdre, això sí, el que serien els valors propis de l’entitat. Que el voluntaris continuessin sentint-se absolutament integrats, etc.

Els voluntaris són un part molt important del Centre com també ho són per al país. Per exemple, el 9-N es va poder fer gràcies als voluntaris, precisament. ¿No sé si això és un exemple que podríem equiparar amb el Centre. És a dir: ¿gràcies als voluntaris el Centre podrà tirar endavant o bé és gràcies als voluntaris que el Centre és el que és?

Jo crec que gràcies als voluntaris el Centre és el que és. És a dir, que no concebo un Centre sense voluntaris, perquè el club sense voluntaris deixa de tenir contingut, deixa de tenir essència. Hi ha hagut voluntaris al Centre que fins i tot han estat personatges il·lustres, i que han acompanyat la història de Catalunya en els darrers 140 anys. Per tant, sense ells el Centre no seria el que és ni tampoc tindria el futur que té.

¿Què és el que més t’agrada de la muntanya? ¿Quins esports has practicat amb el Centre o de manera independent?

Vaig començar fent aproximacions a la muntanya amb el senderisme, però després em vaig animar a fer alta muntanya. Més endavant, amb els campaments vaig fer un grup d’amics que eren més canyeros i vaig iniciar-me en l’esquí de muntanya i també vaig fer algun curs a l’EMCEC per practicar l’alpinisme. Tot i que no el practico habitualment, sí que faig, però, esquí de muntanya i excursions d’alta muntanya.

Pel Centre han passat alpinistes de tota mena i de prestigi reconegut internacionalment, alguns dels quals encara continuen com a socis, però molts han marxat, això és una evidència. ¿Creus que el Centre ha perdut prestigi? És a dir, si al 1982, per exemple, vam ser capaços d’organitzar la primera expedició catalana a l’Everest, que culminaria amb èxit l’any 1985, ¿creus que una activitat d’aquesta envergadura seria possible de dur-la avui a terme?

Jo crec que això ho podem recuperar. El Centre ha tingut una tradició alpinística d’elit o de nivell en algun moment de la seva història, el que passa és que tampoc aquesta és la raó de ser del Centre. Jo crec que és un element, com qui té la Fórmula 1, però aquesta disciplina no deixa de ser un element de referència, encara que la base del Centre no és aquesta. Si mirem als orígens, volem articular un projecte que vinculi la qüestió científica, cultural, social, lúdica i esportiva amb el medi natural, tenint en compte que la qüestió esportiva no és més que una d’aquestes branques.

Això és una mica el que Norbert Font i Sagué i els seus seguidors ja van fer al Centre a principis del segle XX amb la definició de l’excursionisme científic?

Efectivament. De fet, ara volem engegar un projecte de ciència ciutadana que lliga amb els principis que propugnava Font i Sagué.

¿Aquest és el projecte més original de la Junta Directiva que encapçales? ¿En què consistirà exactament?

No és que sigui el més original, sinó que el que és original és l’enfocament. Això no deixa de ser una conseqüència, entre moltes altres que vindran, per intentar que el Centre torni a ser alguna cosa diferent, un club innovador. De fet, el Centre quan va començar a caminar, a finals del segle XIX, va coincidir amb la Renaixença i va ser un element innovador del molts conceptes. Fins i tot, tenim l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, que en aquell moment no era gaire ben comprès, però que el tenim present a la nostra seu, amb molts altres socis il·lustres que han participat en la confecció del Centre amb idees noves, amb idees que en aquell moment eren transgressores. El que volem és justament recuperar aquesta essència. També valorar tota l’harmonització que hi ha entre natura, ciència, cultura i excursionisme. El que dèiem abans: el vessant esportiu, però també el vessant social, cultural i científic.

¿El Centre és un dels pocs clubs que és capaç d’oferir a Catalunya un projecte d’aquestes característiques?

Certament, i el repte que tenim és d’adaptar-ho a les característiques que ens ha tocat de viure al segle XXI. Aquest és l’essència de tot plegat. A partir d’aquí ho hem d’articular a través de projectes concrets que la gent entengui, que li siguin intuïtius i sobretot que li semblin interessants. Un dels nostres membres de la Junta diu que hem de convertir el Centre en un centre sexy, és a dir que sigui atractiu i, d’alguna manera, que no tan sols aglutini la gent que vol fer esport a la muntanya, com és la tendència que hi ha hagut en els darrers anys, sinó que recuperem la hibridació del que serien les sortides al medi natural, és a dir, en què hi hagi components de tot tipus. El projecte que estem perfilant amb el vocal de Cultura i Ciència, passa per buscar elements que ja s’havia plantejat Font i Sagué i per buscar aliances, tant a dins de Catalunya com a fora, per modelitzar un projecte seriós de ciència ciutadana a través del Centre. Això permetria que la gent surti al medi natural amb ulls nous. No només anar a fer esport o a veure paisatge, sinó a observar la natura i treure’n profit d’aquesta observació a través de projectes concrets que puguem definir al Centre, i que la gent se senti motivada a fer observacions concretes i a portar el resultat d’aquestes observacions perquè siguin processades.

 

rrr170322_ca_086

 

Això és el que postulava, doncs, Font i Sagué, però també és el que han fet al llarg de més de cent anys les societats geogràfiques d’Occident, des de la britànica fins a l’americana National Geogràfic Society…

¡Bé, és que nosaltres som el National Geographic català! Efectivament, aquesta és la qüestió.

I a més a més totes aquestes societats han destacat també per les seves publicacions, que editaven en revistes de prestigi tot allò que anaven descobrint…

Per això la revista Muntanya també és un element clau d’aquest nou projecte, perquè és un aparador que ha de continuar mantenint aquest to, aquest esperit de National Geographic català. Es tracta de fer divulgació entenedora per a qualsevol persona, encara que no tingui una formació tècnica d’alpinisme ni tampoc cal que sigui un científic o un naturalista, però també hi pot participar, i això s’ha de fer en tot els nivells.

¿Què més ens pots explicar del projecte de la nova Junta Directiva que encapçales?

Hi ha una tercera part molt important, que és el fet de dinamitzar la participació del soci. Els socis han de tenir l’oportunitat de participar tant en l’àmbit d’opinió com en el de l’acció. Aquest seria un punt, i l’altre que lliga amb aquest, és el que estem fent amb el nou director general: un plantejament perquè tot l’equip professional es giri de cara al soci, al club; que no es giri només cap a fora, sinó també cap a dins. És a dir, que actuïn de facilitadors de la dinàmica de l’activitat i de la participació del que és la massa social del Centre.

¿Com veus la relació del soci amb al Centre i amb la Junta Directiva avui dia?

El que jo he estat observant en aquests darrers anys és que es produïa una separació molt important pel que fa al sentiment, a la pertinença, no tant amb el club, que això no s’ha perdut, sinó amb la Junta Directiva i sobretot també amb l’àrea professional. Semblava com si hi haguessin tres clubs: la Junta Directiva, l’àrea professional i els socis actius. Un tema que tenim sobre la taula és que del conjunt de 4.600 socis que som, només n’hi ha uns centenars que realment són actius. Això no deixa de ser una característica del Centre, que per la càrrega simbòlica que té, hi ha gent que s’associa pel fet que li agrada participar d’una entitat com la nostra; però ens agradaria poder aconseguir una participació d’un percentatge de socis més alt. La percepció que hi havia estava separada, creien que no se’ls donava opció a participar, veien l’àrea professional de forma hostil, com si d’alguna manera pensessin que els feien la competència, però justament l’articulació del nostre projecte és capgirar això completament. És a dir, volem harmonitzar aquests tres elements. Tinc la percepció, i he rebut molts missatges en aquest sentit, que això ha generat il·lusió en els socis i ara el nostre repte és no es refredi aquesta il·lusió. L’hem de canalitzar adequadament i, després de molt de temps, sumar en la mateixa direcció aquestes tres branques: els òrgans de govern, que seria la Junta Directiva i l’equip professional, que han de ser realment un factor facilitador. En aquest sentit estem fent una cosa que resulta innovadora, en el sentit que estem creant comissions que substitueixen en l’àmbit funcional les seccions. Aquestes comissions estan agrupades per activitats tipus o bé per projectes de millora, o també són comissions que participen en l’organització estructural del Centre.

¿I això no crea conflicte amb les seccions actuals?

Jo crec que en aquest moment el soci està a l’expectativa. Cada vegada que ho hem comunicat, el feedback que hem rebut és positiu, il·lusionador, però hi ha un cert neguit perquè no se sap com funcionarà, perquè això és una cosa nova. Qualsevol canvi sempre genera una certa incertesa, però és una incertesa amb il·lusió. En aquest sentit tenim programades diverses reunions a fer en les properes setmanes per anar construint entre tots aquest model que ja ha estat proposat en la candidatura. Ara ja l’estem treballant com a Junta Directiva, des de diferents camps. El primer està representat per la Junta Directiva, on hi ha càrrecs que tenen més responsabilitat i, per tant, això genera rols diferents. Després hi ha els comissionats, que són els líders de les comissions, tant les d’activitat com les de participació en projectes de millora i estructurals. En darrer lloc, tenim els vocals més compromesos, els voluntaris, la nostra tercera línia d’acció, que estan coordinats a través de les comissions. Aquesta idea és la que ara hem de desenvolupar en l’àmbit organitzatiu. També hi ha una diferència molt important en la concepció del que és la Junta Directiva. Abans estava estructurada de forma més o menys funcional a través de representants de les seccions i ara això ja no és així. Avui, la Junta està formada per gent que representa sectors dels socis, per poder aconseguir que la suma de les vocalies ens porti a cobrir les expectatives dels socis actuals i dels que esperem recuperar o agafar de nou.

En la presentació que vau fer dies enrere a la sala d’actes vau transmetre aquesta sensació de confiança i d’il·lusió, per rellançar el Centre i tirar-lo endavant. ¿Vas copsar també aquesta mateixa sensació?

La meva percepció va ser aquesta. Vaig sortir molt satisfet perquè em va donar la sensació que la Junta Directiva connectava, que hi havia una comunió, fins i tot i va haver gent que va tenir reaccions emotives.

Avui, doncs, continua aquest esperit, ¿oi?

Absolutament. De tota manera, insisteixo que quan es generen il·lusions hi ha incertesa també, i això pot generar una mica d’angoixa. Però això no és el que voldria que passés; per això demanem als socis que ens donin un cert temps, perquè veurem canvis importants.

 

rrr170322_ca_136

 

¿Potser aquells socis que poden manifestar aquesta mena d’angoixa són els més grans? ¿Creus que la piràmide d’edat del Centre, amb una majoria de socis molt grans, és un dels problemes que té el nostre club?

No crec en absolut que la gent gran sigui contrària a aquest canvi. Per posar un exemple: la meva experiència en la Secció de Càmping, quan vam fer canvis molt importants, amb qui vaig tenir més complicitats va ser amb la gent de tota la vida. Per tant, no ho veig així. La meva percepció no és aquesta.

¿Què podem fer per tenir més joves associats i participant amb el Centre?

Al Centre tenim un forat importantíssim entre els nens que van a la muntanya amb els pares i els nois de més de 18 anys. El que no podem pretendre és que a porta freda arribin nois de 18 i 19 anys que no hagin tingut una experiència prèvia amb el Centre, s’entusiasmin, entenguin el Centre i comencin a fer activitat a dojo. Per tant, hem de mantenir la línia, tot el que és el currículum excursionista, des de petits. En aquest sentit treballarem a fons per les activitats monitorades, perquè aquí ens enfrontem també amb problemes legals. No és el mateix portar un menor d’edat ara a la muntanya que fa 40 anys. Hi ha maneres de fer-ho, però, i ho farem. Sobretot, també, cal que es creï aquest caliu social, aquest caliu de pertinença al club, amb molta complicitat amb altres companys. Si això ho aconseguim fer, i estic convençut que ho farem, aleshores el nois quan arribin als 18 anys dins del club no entendran la muntanya sense el Centre. A través d’això tindrem garantida la continuïtat. Ara que engeguem a fons aquest projecte, això tindrà resultats en 4 o 5 anys.

¿Creus que avui dia, per als joves de 18 anys en amunt, com que els temps han canviat i els hàbits i costums han canviat, en part gràcies a la tecnologia, però també en moltes altres coses, l’excursionisme no és ja una oferta per a ells?

No, no ho crec. Justament tinc dos fills de 19 i 17 anys, i la meva percepció és que algunes coses que semblava que anaven en una direcció, ara van de tornada, i que la natura i tot el que significa el medi natural, més enllà de l’excursionisme com a esport, sinó també com a vessant cientificocultural, i sobretot lúdic el en cas del jovent, té un futur fantàstic perquè està de moda, és cool. Per tant, nosaltres podem oferir un ventall enorme de possibilitats, tant per a la gent que busca practicar un esport d’elit com per a gent que vol anar simplement a passejar i a contemplar la natura.

La Junta anterior ens havia proposat de transformar el Centre en una fundació. Per això es va fer una assemblea extraordinària en la qual els socis van votar favorablement aquesta proposta. ¿Això, com ho teniu previst d’implementar? ¿Aquesta serà la solució perquè el Centre sigui viable?

Tenim el compromís d’acabar-ho de valorar, el fet de fer servir una fundació com a eina per garantir la viabilitat del Centre en els propers anys o per garantir el desenvolupament del projecte que estem comentant. En aquest moment no disposem encara de prou dades objectives per saber si una fundació realment seria una eina efectiva. Això, en el moment en què ho sapiguem, ho traslladarem als socis per fer una assemblea extraordinària per continuar amb el compromís assolit en assemblea prèvia, en la qual s’explicaria el pla de viabilitat d’aquesta fundació si és que fos el cas, o bé la justificació per la qual creuríem que això no és viable, per ser novament votat en assemblea. Jo crec que la fundació por ser una eina molt important per tirar endavant i per configurar una organització del Centre moderna i fins i tot viable, però ara no tinc les dades per saber si això serà realment així.

Si al final es veiés que fer una fundació no fos la solució, ¿què és faria exactament? ¿Teniu pensades altres alternatives?

En aquest moment estem intentant entendre la situació financera del Centre, connectada també amb el model econòmic que hi ha respecte del que són activitats, explotació de refugis i tota una sèrie d’elements on el Centre participa i, un cop hàgim conclòs aquest primera fase, podrem saber també quina és la via d’acció per aconseguir disminuir o eliminar completament els balanços negatius que hi han hagut reiteradament en els darrers anys. Per a mi, la fundació pot ser un element a mig termini, però a curt termini necessitem fer accions molt en el context on ens trobem, que ja dóna moltes opcions, per aconseguir una primera viabilitat. Sense aquesta primera viabilitat és difícil pensar en muntar una fundació.

Dit clarament: això vol dir que necessitem diners.

Absolutament. La qüestió és que tenim un problema financer, no tant en el sentit que l’entitat en aquest moment estigui malament, sinó que els balanços són negatius. O sigui, tenim un bon nivell de tresoreria perquè hi ha hagut unes vendes de patrimoni, però com que el balanç és negatiu, això té una caducitat.

¿Per què són negatius aquests balanços?

Hi ha diferents elements. El model econòmic, relacionat amb un conjunt ampli d’activitats, fa que com més activitats fem, més despeses es generin i s’incrementa d’aquesta manera el balanç negatiu.

¿I això fa que es necessitin més treballadors i més sous?

És clar. El problema és que molta de l’activitat de la que es fa no està generant un balanç zero o positiu, sinó que està generant un balanç negatiu. Això per una banda, i d’altra banda hi ha més elements, com el fet que el Centre havia tingut una sèrie de subvencions importants que han anat desapareixent. Aquestes subvencions eren les que històricament havien cobert aquest dèficit estructural, però en desaparèixer, el dèficit estructural ha esdevingut permanent. Ens trobem davant d’un problema que hem de treballar en diferents direccions.

¿I amb delicadesa, oi?

¡Absolutament!