Després d’un 2020 ple de cancel·lacions, frustracions i tancaments, sembla que el 2021 és més esperançador. O aquesta és la sensació que va quedar al CEC després de les portes obertes amb les quals va celebrar (amb limitacions) la diada del 23 d’abril del 2021.
Des de les 10 del matí fins a les 7 de la tarda, més de cent persones van poder entrar a l’emblemàtica seu del Centre, situada al carrer del Paradís número 10 de Barcelona, darrere la Catedral, a través d’una sèrie de visites guiades de deu minuts per a grups reduïts. Les portes obertes eren per a tothom: des dels socis que volien retrobar-se amb el Centre per primera vegada des de l’inici de la pandèmia (alguns, fins i tot, que encara no havien descobert el nou CEC després de la reforma), fins a nouvinguts que encara no coneixien el Centre, les seves activitats i tot l’art que amaga la seu.
Va ser una jornada molt emotiva, no només pels visitants, també pels voluntaris que van guiar-los a través de la seu. “La meva experiència fou també un descobriment de la seu, però sobretot vaig descobrir en adonar-me de la fascinació que generava el CEC als visitants“, explica Albert Gusi, membre del CEC i membre a incorporar la nova Junta Directiva renovada a l’abril. “Tres moments eren claus en el ritme de la visita: l’encontre cara a cara amb les columnes del temple d’August, la majestuositat senzilla, però carregada d’història de la Sala d’Actes i la mirada còmplice des de la Sala de Juntes”, continua.
“Les cares de la gent mirant a tot arreu quan els hi explicàvem coses, els ulls sense parpellejar quan veien les columnes, cadascuna de les participacions i l’interès que tots tenien per saber sobre el CEC i sobre l’edifici i les col·leccions (fotos, escultures, arquitectura…)”, afegeix Victoria Eugenia Cava, una altra de les guies i també sòcia del CEC.
De fet, com ella mateixa recorda, els guies no van ser els únics en fer les explicacions, sinó que alguns visitants, amb les seves pròpies històries, van enriquir molt la visita: “vaig aprendre molta història, em van encantar les reflexions de la gent quan posava èmfasi en els objectes que es portaven abans a la muntanya i la diferència amb els d’ara. Una anècdota que em va quedar marcada va ser que, mentre explicava qui era l’única dona retratada a la sala d’actes, una senyora ens va explicar que la va conèixer en persona!“, recorda Cava.
El Sant Jordi, en resum, va ser un dia de retrobaments: amb socis, amb persones, amb la vida que segueix, i que ni la COVID ha pogut aturar. “Fou una visita carregada de pell, d’allò que hem estat mancats durant tant temps”, diu Gusi, “un itinerari de contacte amb la història, però també i sobretot, un itinerari on la muntanya se’ls feia present i solemne, a través del bategar de la pròpia seu del CEC, perquè efectivament, la seu batega“.
