Voluntaris del CEC dinamitzen passejades per als familiars dels nens ingressats a St. Joan de Déu

Són les 16h d’un dimecres qualsevol d’aquest darrer trimestre. Situem-nos a la porta principal de l’Hospital de St. Joan de Déu. Dues persones voluntàries del CEC, juntament amb una persona referent del Centre, esperen familiars d’infants ingressats de llarga estada. L’objectiu és oferir un espai de descompressió, de reduir tensions, i de cura als cuidadors mitjançant una passejada pels entorns de l’Hospital.

És una activitat de qualitat, i no de quantitat. Les circumstàncies dels infants fan difícil conèixer amb antelació la participació dels pares fins al mateix moment de sortir. Així, és un espai privilegiat per les cuidadores (fins ara, dones), per respirar altres aires diferents als de l’hospital, per estirar i moure cames, per cuidar-se durant prop més d’una hora.

Pels voluntaris, ens demana respecte, escolta, silenci, acollida i copsar la bellesa de les coses petites.

Seguidament, queden reflectides algunes sensacions de les voluntàries:

“Son diverses les vegades que molta gent et fa la mateixa pregunta: Per què fas voluntariat? I la resposta sempre és la mateixa…perquè realment NO és voluntariat, és acompanyament “mutu”; aquesta és la sensació que he tingut fent les Passejades en Sant Joan de Déu…Crec personalment, que he rebut molt més del que “jo” he pogut donar, tenint en compte que les situacions dels familiars als que hem acompanyat no són pas gaire fàcils. De tot el que m’ha semblat més curiós és que tenint en compte això mateix, que no passen per la millor situació de les seves vides, sempre ens han rebut amb un somriure i amb un agraïment tant al inici com al final de la activitat; un agraïment incommensurable podríem dir. Potser, d’aquesta vivència i aprenentatge, em quedo amb una frase que ens va dir la Cecilia (referent del Hospital): “Hacer una foto “mental” al inicio de la actividad, y después al acabar otra; veréis cómo cambia la cara de los familiares”…i realment va ser així, em quedo amb la cara de felicitat i de satisfacció que vam poder deixar impregnades en ells/es, i que de forma indirecta ell/es ens van retornar. “

Chus Mañas

“El primer dia anàrem al Monestir de Pedralbes. Hi van participar quatre mares. A l’arribar al Monestir i després d’unes explicacions històriques i artístiques, vam entrar a l’església. Tornarem fent una ruta circular per la ronda. A l’arribar a l’Hospital, vam fer un balanç de l’experiència… “què ràpid que han passat dues hores”, “he pogut desconnectar dues hores”, “què maco era tot”…

El segon dia anàrem al Palau de Pedralbes i jardins. Van participar tres mares. Explicacions històriques del palau i passejada pel jardí, on vam trobar un parc infantil. Vam jugar amb els gronxadors, les barres… Una no pot deixar de pensar en lo joves que són i la realitat tant dura a la que s’han d’enfrontar.

Penso que jo vaig rebre amb aquestes passejades tan o més que no pas les mares”.

Sofia Francí